Des de les nostres pagines, no hem escatimat mai una defensa oberta pel redreçament de la cultura del País Valencià i més quan a la llengua es refereix, per eixe motiu cridem l'atenció per l'informe sociolingüístic aparegut aquests dies en què es pronostica que per a l'any 2050 no més parlarà el valencià un 10 % de la població del País.
El músic i escriptor valencià Xavi Sarrià en un article publicat a VilaWeb ens avisa que " Al País Valencià ens continuen caient poals d'aigua freda. Un dels darrers ha estat la notícia d'aquest estudi sociolingüístic que pronostica que, si continuen les polítiques actuals, la xifra de valencianoparlants caurà fins al 10% l'any 2050. He de reconéixer que la dada atempta contra l'optimisme que molts hem intentat atiar aquests darrers anys. I ens alerta que, malgrat els esforços a la barricada quotidiana, la política institucional de 'los defensores de la lengua valenciana' ens podria passar per damunt com una aplanadora. Tot depèn de nosaltres."
Continua dient el company i component d'Obrint Pas " La pèrdua de parlants del català al País Valencià ve de lluny. Però no de tan lluny. Ara ens costa d'imaginar que fa només cent anys el valencià era d'ús hegemònic entre la població, exceptuant la noblesa, castellanitzada al segle XVI per influència de la cort de Germana de Foix i la burgesia en ascens que, per imitació d'aquesta, es va castellanitzar quan va arribar al poder. A banda el decret de Nova Planta, doncs, la nostra llengua va recular arran de la pèrdua de prestigi social que va afavorir que els pares educaren els fills en castellà. Els professors de la Universitat d'Alacant Brauli Montoya i Antoni Mas ho han documentat en 'La transmissió familiar del valencià', un treball molt interessant en què expliquen com aquesta deserció es va iniciar als barris de l'alta burgesia de València --seguida de la d'Alacant, Castelló i Alcoi-- i va descendir en l'escala social fins arribar a les barriades populars dels afores de les ciutats als anys seixanta i setanta del segle XX. Com a curiositat reveladora, deixeu-me apuntar que Teodor Llorente fou un dels primers valencians als quals a casa els van parlar en castellà; la mateixa llengua que emprà anys després, malgrat ser un dels artífexs de la Renaixença Valenciana, amb els seus descendents."
Malgrat el treball que centenars de mestres han anat realitzant des dels anys seixanta del passat segle, la feblesa del caràcter dels valencians unit a un llarg període de governs autonòmics més preocupats per servir els interessos de l'Espanya imperialista ens han abocat a un atzucac del qual cal eixir com siga. "Als anys vuitanta, amb la fructificació d'una dèbil consciència, les primeres polítiques lingüístiques i la introducció parcial de la llengua a l'escola, es va començar a aturar allò que semblava inevitable. Ens podem salvar, pensàvem. La situació es revertirà, continuàvem. I de fet, teníem part de raó perquè el nou context va permetre que la castellanització no s'expandira amb força per les àrees no urbanes. Però els tímids avenços del PSPV i la frenada en sec del PP ens feren despertar. No únicament perquè en matèria de llengua l'estatutet del 82 eren d'una ambició ben limitada, si no perquè Zaplana i companyia van liquidar qualsevol avenç sociolingüístic. Avui, la sentència que encapçala aquestes línies --manllevada per cert d'aquest llibre-- esdevé una amenaça amb horitzons concrets: el valencià continua en perill d'extinció. I cal que en siguem ben conscients, sobretot els més joves. Perquè --si em permeteu un altre apunt-- realitats que ens semblen consolidades com la nostra potent escena musical, podrien fer aigües d'ací a uns quants anys."
Fent-nos ressò de les paraules de Xavi Sarrià al seu article Valencià en perill d’extinció volem donar un toc d'atenció a tots aquells que com nosaltres ens neguem a que un grapat de nouvinguts i venuts puga aconseguir allò que més de 300 després continua viu "Aquesta és la crua realitat del País Valencià. I tots sabem que si bé la llengua no és l'únic element cohesionador de la nostra identitat col·lectiva, sí que és el més important. En el context de cruïlla històrica on ens trobem, i amb la nova ofensiva recentralitzadora en marxa, què fem i què no fem cadascun de nosaltres resulta vital. Més encara si som conscients que un dels principals problemes del català és la minorització creixent derivada de la pèrdua de prestigi social, un problema greu que --recordem-ho-- afecta tots els Països Catalans --el cas d'Andorra demostra com fins i tot una estructura d'estat té problemes per a aturar la devallada de parlants. Fuster, un dels qui malgrat haver-se educat sota la doctrina franquista feren possible el nostre desvetllament quan tot semblava perdut --als anys seixanta!-- ho va deixar escrit en un dels seus aforismes més cèlebres: tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres. Cinquanta anys després, l'advertiment resulta més urgent que mai."
Fonts: "Valencià en perill d'extinció" de Xavi Sarrià / VilaWeb
El músic i escriptor valencià Xavi Sarrià en un article publicat a VilaWeb ens avisa que " Al País Valencià ens continuen caient poals d'aigua freda. Un dels darrers ha estat la notícia d'aquest estudi sociolingüístic que pronostica que, si continuen les polítiques actuals, la xifra de valencianoparlants caurà fins al 10% l'any 2050. He de reconéixer que la dada atempta contra l'optimisme que molts hem intentat atiar aquests darrers anys. I ens alerta que, malgrat els esforços a la barricada quotidiana, la política institucional de 'los defensores de la lengua valenciana' ens podria passar per damunt com una aplanadora. Tot depèn de nosaltres."
Continua dient el company i component d'Obrint Pas " La pèrdua de parlants del català al País Valencià ve de lluny. Però no de tan lluny. Ara ens costa d'imaginar que fa només cent anys el valencià era d'ús hegemònic entre la població, exceptuant la noblesa, castellanitzada al segle XVI per influència de la cort de Germana de Foix i la burgesia en ascens que, per imitació d'aquesta, es va castellanitzar quan va arribar al poder. A banda el decret de Nova Planta, doncs, la nostra llengua va recular arran de la pèrdua de prestigi social que va afavorir que els pares educaren els fills en castellà. Els professors de la Universitat d'Alacant Brauli Montoya i Antoni Mas ho han documentat en 'La transmissió familiar del valencià', un treball molt interessant en què expliquen com aquesta deserció es va iniciar als barris de l'alta burgesia de València --seguida de la d'Alacant, Castelló i Alcoi-- i va descendir en l'escala social fins arribar a les barriades populars dels afores de les ciutats als anys seixanta i setanta del segle XX. Com a curiositat reveladora, deixeu-me apuntar que Teodor Llorente fou un dels primers valencians als quals a casa els van parlar en castellà; la mateixa llengua que emprà anys després, malgrat ser un dels artífexs de la Renaixença Valenciana, amb els seus descendents."
Malgrat el treball que centenars de mestres han anat realitzant des dels anys seixanta del passat segle, la feblesa del caràcter dels valencians unit a un llarg període de governs autonòmics més preocupats per servir els interessos de l'Espanya imperialista ens han abocat a un atzucac del qual cal eixir com siga. "Als anys vuitanta, amb la fructificació d'una dèbil consciència, les primeres polítiques lingüístiques i la introducció parcial de la llengua a l'escola, es va començar a aturar allò que semblava inevitable. Ens podem salvar, pensàvem. La situació es revertirà, continuàvem. I de fet, teníem part de raó perquè el nou context va permetre que la castellanització no s'expandira amb força per les àrees no urbanes. Però els tímids avenços del PSPV i la frenada en sec del PP ens feren despertar. No únicament perquè en matèria de llengua l'estatutet del 82 eren d'una ambició ben limitada, si no perquè Zaplana i companyia van liquidar qualsevol avenç sociolingüístic. Avui, la sentència que encapçala aquestes línies --manllevada per cert d'aquest llibre-- esdevé una amenaça amb horitzons concrets: el valencià continua en perill d'extinció. I cal que en siguem ben conscients, sobretot els més joves. Perquè --si em permeteu un altre apunt-- realitats que ens semblen consolidades com la nostra potent escena musical, podrien fer aigües d'ací a uns quants anys."
Fent-nos ressò de les paraules de Xavi Sarrià al seu article Valencià en perill d’extinció volem donar un toc d'atenció a tots aquells que com nosaltres ens neguem a que un grapat de nouvinguts i venuts puga aconseguir allò que més de 300 després continua viu "Aquesta és la crua realitat del País Valencià. I tots sabem que si bé la llengua no és l'únic element cohesionador de la nostra identitat col·lectiva, sí que és el més important. En el context de cruïlla històrica on ens trobem, i amb la nova ofensiva recentralitzadora en marxa, què fem i què no fem cadascun de nosaltres resulta vital. Més encara si som conscients que un dels principals problemes del català és la minorització creixent derivada de la pèrdua de prestigi social, un problema greu que --recordem-ho-- afecta tots els Països Catalans --el cas d'Andorra demostra com fins i tot una estructura d'estat té problemes per a aturar la devallada de parlants. Fuster, un dels qui malgrat haver-se educat sota la doctrina franquista feren possible el nostre desvetllament quan tot semblava perdut --als anys seixanta!-- ho va deixar escrit en un dels seus aforismes més cèlebres: tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres. Cinquanta anys després, l'advertiment resulta més urgent que mai."
Fonts: "Valencià en perill d'extinció" de Xavi Sarrià / VilaWeb
Cap comentari :