'Si es perd la llengua, serà per sempre' Carles Enguix és del Cabanyal, poeta i cantant

Prop dels cantautors pop quant a les lletres, les seues melodies s’acosten més al rock, al blues i al soul. Durant més de 30 anys, el poeta i escriptor valencià Carles Enguix s’ha dedicat en cos i ànima a compondre i a musicar deixant al seu pas cinc discos i un estel d’energia i vitalitat inqüestionable.

Mentre jo remenava el café que he compartit amb Carles Enguix, ell ha escampat al damunt de la taula un fum de cantautors, músics i formacions musicals de diversos estils i procedències. Jazz, blues, rock, pop, folk… El bagatge d’aquest cantautor i poeta del Cabanyal sembla inabastable, almenys des de la perspectiva d’una oient a l’ús, d’una periodista no especialitzada en la matèria.

Corria la dècada dels 60 quan Carles començà a tocar la guitarra en solitari i a col·laborar amb alguns grups. Ell era molt jove, encara restaven anys de Dictadura i repressió per davant: “vagues, tancaments, detencions de les quals t’anaves assabentant gràcies al boca-orella i a través de la premsa clandestina”.

En aquells temps -somriu- admiraven a The Rolling Stones, a The Who, “érem contestataris i un poc ‘gamberros’ també”. Però arribà 1973 i, per motius personals, el cantautor va deixar de costat els escenaris, dels quals s’allunyaria durant 10 anys. La seua trajectòria musical es va veure truncada en aquest punt. Tot i que la dècada de parèntesi li va servir per a reprendre la marxa decidit a replantejar-se la seua carrera i aportar al català un estil que no sovintejava en aquell moment.

El valencià era la seua llengua materna, de portes de casa cap a dins. Fora, cantava en castellà i en anglés imitant als seus referents. En la nova etapa que ara encetava havia pres consciència, gràcies a la música i a la fornada de cantautors que colpejaven l’escena, de com d’important era cantar en la llengua dels seus pares. “Sempre he sigut un enamorat dels ‘crooners’, de la cançó melòdica, i quasi tota la meua producció en aquella època eren cançons d’amor”.

I això va fer. Al 1991 va llençar-se amb ‘D’urgència’ i cinc anys després va publicar ‘Estima’ (EGT Tabalet, 1996), on va decidir-se a combinar blues, soul i jazz. En treure a la llum el disc va adonar-se de que els gustos musicals al País Valencià havien canviat. “Si tens ocasió, fes la prova. Agafa una Cartelera Turia de finals dels 70 i fulleja-la. Veuràs com hi havia una secció dedicada als concerts que es celebraven al País Valencià, hi havia grups de tots els estils, i eren acceptats pel públic”. Al 1996 l’escenari musical era ben diferent. “Aquell any només s’editaren 3 o 4 discos en valencià”.

Aquest cantautor vitalista i afable no amaga la seua frustració. “Era com si haguérem tornat a l’època de Raimon”, explica. “La majoria de les lletres tenien connotacions polítiques, sols que ara només existia el pop, el rock, l’ska o el reggae. Molts músics d’estils diversos abandonaren. S’han quedat pel camí gent que ha fet música molt interessant al País Valencià”.

Carles Enguix es mostra molt critic arribat a aquest punt. “Crec moltíssim en la meua llengua, és el que més respecte, pel que lluite més. Si es perd la llengua, serà per a sempre. Si continue cantant i lluitant, és per la meua llengua”. Però “s’hauria d’aconseguir que el públic entenguera que podem escoltar blues, soul i jazz en valencià, que els mitjans de comunicació ens feren cas i que ens contractaren. Ara mateix l’única eina al nostre abast és internet”.

Per al cantautor els atacs a la nostra llengua són constants, el tancament de Catalunya Ràdio al País Valencià n’és la darrera prova d’eixa certessa, l’estratègia està clara, assegura: “van tancant i fotent per a que la gent no s’apunte a la idea de Països Catalans, ens volen tallar les ales i sempre troben la clivella”.

Al 2004 arribaria ‘Deflagració’ i pel 2007 ‘A tres quarts de cinc’, treball en el qual canviaria la temàtica amorosa per unes lletres més socials i s’encaminaria cap al pop rock. Amb ‘Lògic’ (2011), el seu darrer disc, va llençar-se definitivament a barrejar el pop i el rock amb lletres de temàtica encara més social. L’autor anomena el seu estil ‘scatlem’, basant-se en el mot scat, que és una tècnica d’improvisació vocal del jazz.

Per a Carles Enguix parir ‘Lògic’ en va ser tota una experiència. L’estudi de gravació Tigruss està muntat en l’espai que ocupava un antic cinema a Gandia. De fet, recorda, encara manté en peu tota la fisonomia de l’antiga caixa gran d’imatges.

Pep Gomar, l’amo i tècnic de l’estudi, “ens va oferir tot el material que omple aquell lloc, micròfons, amplificadors, taula de mescles i tot d’artefactes extrets directament de la meitat del segle XX, perquè poguérem treballar amb total llibertat”. Mentre que el seu fill, Lluís Enguix, com a tècnic, productor del disc i també com a músic, ha sigut qui ha aconseguit donar al seu darrer treball un so que viatja entre allò ‘vintage’ i el Pop-Rock més actual.

La música que impregna el CD, regalima molt d’esforç compartit no només per la seua banda 0³: Lluís Enguix, Ferran Pardo, Víctor Traves i Fernando Tanco; sinó també per tots aquells que han col·laborat com són el quartet de corda o els solos del Doctor Dropo, les veus d’Anna Franco, Marga Landete i Manoli Alandes i finalment Jesús Calabuig qui ha dut a terme la masterització.

Pel maig de 2013 va presentar el seu darrer llibre de poesia, ‘L’Everest’. I entre les seues actuacions més recents hi trobem les que ha dut a terme al colectiu Parke Alkosa, a la Fira del Llibre de València, al Festival Intercultural de Russafa o a la Fira de la Música de Benimaclet.

Cada any presenta la seua proposta a l’Ajuntament de València per tal d’actuar a la Fira de Juliol o en algun certamen similar, però mai ha rebut resposta per part del Consistori. “Ni això”, lamenta. Lluny de desanimar-se, aquestes coses a Carles Enguix l’encoratgen a seguir lluitant. Ara més que mai.

* Autor Elena Cívico des dels nostres amics de nonada.es