'Erdogan avança més lent que el poble turc'

Com tants periodistes, Germán Caballero estava fa alguns dies a casa, sense feina, avorrit. De sobte se li va encendre la llumeneta. Va entrar a una pàgina de vols barats. Al dia següent arribava a Istanbul. Volia veure i contar el que estava passant al Parc Gezi i la Plaça Taksim. Aquest és el seu relat dels fets.

“Partim d’una situació en la que el govern està triat per una gran majoria de la població, però que porta una deriva autoritària accentuada en els últims temps. El conflicte del Parc Gezi ha sigut el detonant, la gota que fa vessar el got, que el fa rebentar.”. Foto: © Germán Caballero.

Germán Caballero ens atén via Skype uns dies abans d’emprendre el camí de tornada a València. Està aparentment tranquil, a pesar que es troba a un ‘hostel’ a pocs metres de la Plaça Taksim. “Ja el vaig buscar ací per estar al costat del conflicte”, explica entre sorolls d’una zona comú de l’alberg.

Caballero, un jove fotoperiodista valencià que es va donar a conèixer en mitjans com el desaparegut L’Informatiu, i que va publicar un llibre sobre la cobertura del moviment 15M a València, li lleva tot l’heroisme al seu viatge: “la meua vocació és ser fotògraf d’un mitjà local, de veritat, els meus amics no s’ho expliquen però és així”, comenta. Ha viatjat fins a Istanbul “per a aprendre”, i també per oferir el seu treball als mitjans espanyols. I en aquest sentit, pareix que ha errat. La majoria han preferit les imatges d’agència. “A la pròxima em centraré en mitjans d’altres països; és una de les coses que he après”.

Cobrir aquest tipus de conflictes va en la línia del que tu vols fer, del que et vols dedicar?

No sé, no ho tinc massa clar. Si em pare a pensar-ho, la meua vocació és estar en premsa local, o una cosa similar, encara que hui és impossible treballar en això a València. És cert que sempre m’ha agradat documentar la resposta social. La de Turquia em pareixia una problemàtica atractiva perquè pense que és justa i raonable, i per això em vaig decidir a vindre-me’n cap a ací.

Com fou l’arribada?

Uf, prou complicada! Jo havia reservat un ‘hostel’ al costat de la Plaça Taksim, per a estar prop. Vaig arribar a les sis de la vesprada, i se suposava que de l’aeroport al lloc on havia de dormir hi havia una hora de camí. Però en realitat vaig tardar quatre hores en arribar. Vaig tindre la sort de trobar a un grup de turcs que em van ajudar. Els carrers estaven plens de fum, hi havia càrregues policials… i ja em vaig donar compte de la situació. Al mateix temps vaig constatar la naturalesa del poble turc. Sempre que poden, et tiren una mà.

Quin detall et va impactar més a l’arribada?

Bé, en primer lloc, que el taxista ens va deixar com a dos quilòmetres del ‘hostel’, i des d’allà ja feia olor a gas lacrimogen. La gent experimentada en conflictes diu que es un gas prou fort el que gasta la policia turca. També em va copsar veure tota la gent amb màscares improvisades, molt ben equipats.

“Sempre m’ha agradat documentar la resposta social i la de Turquia em pareixia una problemàtica atractiva”

Quin ha sigut el pitjor moment, el més compromès?

Tampoc diria compromès, però quan més por he passat va ser el primer dissabte, quan van desallotjar el campament. Jo anava amb els ‘hooligans’ anarquistes del Besiktas, que són prou amigables, la lien prou, i es van refugiar a l’hotel Hilton. En un moment determinat va entrar la policia buscant a periodistes i a qui trobaren. Sense número de placa ni res. I va ser una situació complicada, però la gent es va fer forta. M’agradaria recalcar la solidaritat del poble turc. Al arribar, un grup va estar amb mi tres o quatre hores. No ens enteníem, però em van ajudar. I també és increïble com s’han preparat en només dues setmanes, amb uns mètodes de resistència casolans però efectius. Sempre hi ha gent amb la mescla d’aigua i Almax per a fer front als efectes del gas en els ulls. Altra cosa que em sembla molt interessant del que està passant és la participació de les dones en les protestes. A les barricades hi ha les mateixes dones que homes.

“És increïble com s’han preparat en només dues setmanes, amb uns mètodes de resistència casolans però efectius. Sempre hi ha gent amb la mescla d’aigua i Almax per a fer front als efectes del gas en els ulls”. Foto: © Germán Caballero.

Quina rutina segueixes?

No tinc cap rutina. Quan estava el campament alçat, m’acostava, entrevistava a gent, feia fotos… I ara que no està, a través de les xarxes socials t’assabentes del que s’organitza i t’acostes a veure què passa. Has de buscar periodistes i perfils que escriguen en castellà o en anglès. Si no, no entens res. Els turcs i les turques intenten ajudar-te en tot, però la majoria no parla anglès.

Quina és la situació actual, com està el moviment ara, com es veu el conflicte des de dins?

Partim d’una situació en la que el govern està triat per una gran majoria de la població, però que porta una deriva autoritària accentuada en els últims temps. El conflicte del Parc Gezi ha sigut el detonant, la gota que fa vessar el got, que el fa rebentar. Quan estava en peu el campament, era molt paregut al 15M, fins i tot els discursos. Però la resistència contra la policia és prou diferent. També és molt més accentuada la repressió. Ací ha mort gent, s’ha detingut a molts periodistes. És una cosa que m’ha sorprès que no es tracte en els mitjans espanyols, la detenció indiscriminada de periodistes. No ho entenc. A Turquia hi ha més periodistes a la presó que a Xina i Iran junts. De fet, el dissabte passat van haver càrregues tota la nit, i diumenge van detenir a vuit periodistes. I el dilluns van anar a redaccions de diaris opositors i van detenir a més periodistes.

Acusats d’alguna cosa en particular?

No t’ho sé dir, però el ministre turc d’Afers Europeus ja va dir que volien acusar a gent de terrorisme o de col·laboració amb terroristes.

Just el mateix que sosté Erdogan.

Sí, pense que a través del seu discurs es nota que està desesperat. Ell qualifica als opositors de terroristes, de que la policia està fent ús de la força mínima, i de que tot és un complot d’Estats Units i Israel. És un missatge perillós, perquè s’està parlant de simpatitzants del partit d’Erdogan armats amb pals i ganivets buscant opositors pels carrers d’Istanbul. Hi ha qui idolatra a la policia.

“M’ha sorprès que a Espanya no es tracten les detencions de periodistes. A Turquia n’hi ha més a la presó que a Iran i Xina”

El moviment s’ha reproduït a altres ciutats? És una protesta generalitzada a Turquia?

Sí, Istanbul és el símbol, però a la capital, Ankara, carreguen tots els dies i totes les nits davant del congrés. Ací no tant, tal volta perquè està ple de periodistes. Cada dia en som més.

Què has après?

He après prou. Jo realment no he vingut ací a vendre el meu treball, perquè estan totes les agències i no tinc contactes. N’he fet alguns. De moment, en eixe sentit, l’experiència ha estat bé. Aprens a treure’t les castanyes del foc en situacions compromeses i de tensió. Inventar-te coses. Per exemple, estava amb els ultres del Besiktas i volia eixir d’allà, i era complicat perquè, si et movies, t’arrestaven. Aleshores em vaig fer passar per turista. Vaig guardar la màscara i tot a la motxilla i, fent-me el tonto, un policia em va indicar molt amablement, en anglès, com arribar al ‘hostel’. També he après molt de veure com treballen altres periodistes, altres fotògrafs. D’imitar s’aprèn molt. I una cosa més, que s’ha d’anar molt preparat. El primer dia eren les 11 de la nit, la careta era insuficient, no portava casc, i vaig decidir retirar-me i esperar al dia següent. No cal jugar-se-la sense tindre ni idea.

Com tracten la protesta els mitjans?

Pel que puc entendre, les televisions han estat prou en contra. Moltes d’elles no van emetre cap informació fins a molts dies després de que començara. En la primera gran càrrega, no recorde el dia, la CNN de Turquia no emetia res. Bé, sí, un documental de dofins. I la CNN mundial emetia imatges de Gezi i Taksim. El govern té prou controlats els mitjans de comunicació.

Es parla a Turquia del que està passant a Brasil?

De l’exterior sí que arriben coses, però la gent amb la que parle està prou clavada en política i no sé dir-te si el turc mitjà arriba a assabentar-se d’estes coses. El que està clar és que ací hi ha un suport no sé si majoritari, però sí al menys de la meitat de la població, a favor d’Erdogan. Erdogan ho basa tot en el miracle econòmic, perquè el país ha viscut un gran creixement en 10 anys. Però cada dia el règim és més autoritari.

La gent demana més democràcia.

Clar, els anarquistes i comunistes, que tenen prou força, i els opositors en general, no estan parlant d’economia, estan parlant de llibertats individuals. La gent vol que els respecten en el dia a dia. Erdogan avança més lent que el poble turc. La seua mentalitat és molt arcaica. Hi ha una part molt europea de Turquia, la part occidental d’Istanbul no es pot diferenciar de qualsevol ciutat mediterrània com València, i eixa gent no vol un estat amb el Islam més fort. Una de les característiques principals de la república turca ha estat el secularisme, la divisió clara de poders. Erdogan vol trencar això.

“He après molt de veure com treballen altres periodistes, altres fotògrafs. D’imitar s’aprèn molt”

Has pogut vendre material?

Ho he intentat, però la idea no era eixa. El meu error ha sigut tractar de vendre a l’Estat Espanyol, i he venut només a La Marea, però ja col·laborava amb ells. Altres mitjans ni s’han dignat a contestar, i altres directament em diuen que funcionen amb agències i que no tenen un duro. Sí que m’ha dit molta gent d’ací, i això també ho he après, que intente vendre de cara a l’estranger. En això estic ara mateix.

Penses fer alguna cosa amb el material que tens?

Estic madurant una idea, oferir-lo a través d’alguna plataforma de micromecenatge internacional. El missatge seria ‘mireu, he estat fent periodisme alternatiu oferint la meua feina pràcticament gratis, si voleu que continue investigant, col·laboreu amb aquest llibre’. Però encara he d’estudiar un poc com enfocar-ho. Alguna cosa farem.

Després de l’experiència, viatjaràs més?

No ho sé. M’ha agradat prou l’experiència, però la meua vocació no és fer el Robert Capa, la meua vocació és la premsa local. Els amics em diuen que és estúpid. ‘Però què dius? Si això són ximpleries’. Però és el que m’agradaria fer. He vingut perquè coneixia un poc el terreny, havia estat altres voltes, i açò no és Síria ni un país amb un conflicte tan greu, és un conflicte més terrenal.

* Autor Guillem Sanchis des dels nostres amics de Nonada.es