Camp de Túria - Notícies -
Sant Antoni, L'Eliana, Bétera, Riba-roja, Pobla de Vallbona, Serra, Benissanó, Olocau, Llíria, Gàtova, Nàquera, Vilamarxant......

Seccions del Crònica

Pots buscar açí en el diari

'Els músics de banda són l’alegria del poble i es mereixen estar en un altar'

Pep Gimeno ‘Botifarra’ actua el proper divendres al trinquet Salvador Sagols de Vila-real, un escenari totalment nou per a ell. El cantant de Xàtiva prepara un estiu intens, ple d’actuacions, en les que abundarà en la recuperació i difusió de la tradició oral i musical valenciana, la marca que l’ha fet famós arreu del País Valencià i més enllà.
“Crec que la pilota valenciana i el que jo faig tenen molt en comú, al cap i a la fi són coses d’ací, valencianes”. Foto: Thundershead.
Pep Gimeno ‘Botifarra’ no era, fins fa set anys, ni més ni menys que un cantant de dansaes. Nascut a Xàtiva l’any 1962, Gimeno recollia cançons de la gent major del seu voltant, de les seues ties, del veïnat i de sa mare. Però algú li va proposar gravar un disc i començar una carrera en solitari. Ell no li veia “trellat” a la idea, però set anys després ha publicat quatre treballs i ha venut més de 13.000 discos, sempre amb la mateixa fórmula, cantant les cançons que, d’altra manera, s’hagueren perdut. Pura antropologia musical.
Botifarra i la seua rondalla han passejat el seu art per tota la geografia valenciana, per Catalunya, per Madrid, i també en algun que altre festival internacional. El fenomen ha crescut i hui, encara que conserva la seua professió de ferrer en l’Ajuntament de Xàtiva, és un artista famós al que la gent reconeix pel carrer, que arriba a majors i menuts, i que ha permés que una part de la tradició oral i musical no es perda. Mai havia actuat a un trinquet i es confessa neòfit en la pilota valenciana. El proper divendres oferirà ‘Cançons al dau’, un concert al Salvador Sagols de Vila-real, un recinte històric, just abans d’una partida d’escala i corda professional. Les entrades continuen a la venda.
Serà la primera actuació que fas en un trinquet?
Sí, és la primera volta que actuaré en un escenari així. Altres voltes he cantat per a pilotaris, però mai en un espai com el del divendres. I és estrany, perquè pense que el que jo cante i la pilota venen del mateix, no? Al cap i a la fi són coses d’ací, valencianes. A Vila-real sí que he estat dos o tres voltes.
Creus que tindràs bona acollida de la família de la pilota valenciana?
Jo pense que sí, serà una nova experiència per a mi i, com et dic, crec que la pilota valenciana i el que jo faig tenen molt en comú. Contarem algun acudit i cantarem alguns romanços i pense que la gent es divertirà i eixirà contenta.
Saps de pilota? Cantes alguna cançó relacionada amb el tema?
La veritat és que no, i és estrany, perquè en l’època de la que són les meues cançons era un esport molt popular. A més, la meua dona és de Genovés, un poble en el que no es feia altra cosa que jugar a pilota. He anat a algunes partides però, si he de ser sincer, no tinc massa idea, encara que l’aprecie. Però tinc prou amb els meus ‘jaleos’…
pep gimeno botifarra cartell trinquet vila-real
Tal volta algun aficionat de Vila-real et podria cantar alguna cançoneta de pilota i la incorpores al repertori.
Podria ser, i jo estaria encantat. Sempre hi ha gent que em dóna versets en les actuacions, però mai me n’han donat de pilota. I mira si conec cançons i romanços! De batre, de plegar olives, fins i tot d’emblanquinar parets… Però cap de pilota. És estrany. Ara que ho pense, sí que m’han contat anècdotes, per exemple, un xic d’Alboi, una pedania de Genovés, que estava jugant una partida de raspall al carrer, i va passar un bateig d’una xiqueta. Mig en broma va dir: ‘pareu, que ahí va la meua nuvia’. I es va acabar casant amb ella! El xicon tenia 23 anys, i jo no dic res de l’edat, em pareix bé, però fixa’t què curiós i quina casualitat!
Conta’ns un poc com és eixe procés de creació de cançons, agafes versets que et passen? Escoltes a la gent major?
És un procés lent i dolorós, però molt bonic. Escolte a la gent major, les cançons que cantaven quan eren joves, o m’escriuen els versets que recorden. Però són pedaços que la majoria no tenen ni música ni res. I nosaltres, la rondalla i jo, anem creant els arranjaments fins que queda una cançó sencera i la podem tocar. És com si et posares a operar, i vas traient i traient de dins. És un procés col·lectiu amb el que intente recuperar tota eixa tradició oral per a que no es perda. I això que jo no sé res de música! No sé ni el que és la clau de sol. Però és com aquell, entre pelet i pelet, tanquem el foradet.
Et veus d’ací 20 o 25 anys com Al Tall, plegant veles? Com ho afrontes això?
Ho tinc claríssim que sí, que tot el que puja, baixa. Ho pense moltes voltes i em lamente; si haguera començat als 20 anys… Però ú s’ha de fer a la idea, arribarà un moment que la veu s’acabarà, és com tot. Però em tranquil·litza pensar que, si hi ha alguna cosa feta, ahí quedarà. Quedaran els discos i el record de la gent, que dirà: ‘xe, açò ho cantava el Botifarra!’.
També es retiren, encara que temporalment, els Obrint Pas, igual que La Gossa Sorda. Creus que hi ha relleu per a tants bucs insígnia que se’n van?
Crec que sí, que ha de prendre el relleu la gent jove. Nosaltres se n’anirem tots, tots hem de morir, bo, ells encara són joves, però hui per hui pense que sí que hi ha gent darrere. Si m’hagueres preguntat fa 10 anys, t’haguera dit ‘ui…’, perquè aleshores la cosa estava molt morta. Però ara no.
I en el teu camp més específic, el folk, la música tradicional, també hi ha futur?
Per descomptat que sí! Hi ha un xicon i una xicona de Bétera, Xavi, que s’ha presentat fa poc, i amb qui vaig estar tocant unes cançons, que ho fa fenomenal. I la xiqueta, Marieta, que té només 14 anys i fa aborronar-se a la gent, fa eriçar-se la pell fins al tos, de veritat.
“Tot el que puja, baixa. Ho pense moltes voltes i em lamente; si haguera començat als 20 anys…”
Et va costar el pas de ser cantant de carrer a cantant d’escenari, de començar a gravar discos?
Sí, però és que els valencians som així de melindros. El primer que m’ho va proposar va ser Emili Vera, a qui conec des de fa 35 anys. Un dia em va dir, ‘xe, i si fem un disc?’ I jo li deia, ‘un disc, per a què? No treurem trellat!’ I menys mal que li vaig fer cas. Per a res m’imaginava jo que anara a funcionar i a passar el que després ha passat. Em vaig donar compte a Xàtiva, unes Falles, que em van demanar que els cantara a les comissions que desfilaven per la Plaça del Mercat. I passaven i em deien ‘xe Botifarra, canta’ns la ‘Malagueña de Barxeta’’, o canta’ns esta, o l’altra… Era gent jove i gent major, i xiquets i xiquetes. I jo pensava: ‘ah! Les coneixen!’. I ara, mira.
"La banda que siga, del poble que siga, porten l’alegria, estan en tot, en els casaments, els batejos, les bondes, les festes… fins i tot en els soterrars!". Foto: Thundershead.
“La banda que siga, del poble que siga, porten l’alegria, estan en tot, en els casaments, els batejos, les bondes, les festes… fins i tot en els soterrars!”. Foto: Thundershead.
Ja has cantat a Madrid, a tot el territori de parla catalana, fins i tot a l’estranger, com et sents davant de públics tan diferents?
Acollonaet. M’he sentit acollonat, de veritat t’ho dic. Recorde que la primera volta que vaig eixir de València era per a anar a Trento, a Itàlia, a l’entrada dels Alps. Trento és un poble preciós, però totes les vesprades tronava! Jo els vaig comentar als de l’organització que m’agradava fer una xerradeta entre cançó i cançó però que, amb el castellà, em venia justet. Em van dir que ho férem en valencià. Jo estava acollonat de veres. Però bé, feia acudits i la gent es reia, i això em va fer sentir molt a gust. Fou una experiència impressionant. I a Toulouse, per exemple, vaig haver de fer quatre bisos, i la gent alçada, aplaudint. És increïble. Després, una dona va vindre i em va dir ‘moreno, me ha encantado’. I jo li dic ‘pero ha entendido las canciones y lo que he dicho?’ i ella, ‘ni lo uno ni lo otro, pero me ha encantado’. Coses d’eixes que t’impressionen.
I ara t’has atrevit amb les bandes de música, amb un disc junt a la de La Nucia, ‘Botifarra a banda’, i moltes actuacions amb agrupacions diferents.
Això ha sigut una experiència única. I ací vull dir una cosa: els músics es mereixen estar en un altar. La banda que siga, del poble que siga, porten l’alegria, estan en tot, en els casaments, els batejos, les bodes, les festes… fins i tot en els soterrars! Les bandes, els músics, són l’alegria del poble. Estic molt content amb el disc i no m’esperava la resposta de la gent i l’any que m’ha fet portar, amb una dotzena d’actuacions amb diferents bandes. Estic molt agraït a tots els músics, i pense que se’ls deuria donar més suport, perquè pareix que estan un poc arraconats, i no deuria ser així, deurien estar molt millor considerats i se’ls deuria cuidar més.
“Han prohibit dir País Valencià? Que ho prohibisquen. Hi ha llibertat d’expressió, i jo ho dic sense mala intenció, perquè ho sent així”
Madrid, Barcelona, Trento, França, bandes de música… què li queda per fer al Botifarra?
Moltes coses! Tinc en ment recopilar cançons per a xiquets, per descomptat, en valencià. En tinc moltíssimes, de jugar, de cantar, d’espantar pardalets! I m’agradaria reunir-les. Eixe podria ser el següent projecte. Després hi ha altra coseta que em fa molta il·lusió, un amic de Tanger, Ahmed, que és violinista i canta, i estem provant a tocar junts i és una cosa molt emocionant. Ell m’ensenya cants de batre o de plegar olives de la seua terra, i jo li ensenye els meus. L’altre dia li vaig cantar ‘Ú de Xàtiva’, i ell la canta igual, però en àrab! És increïble. Canten ‘La tarara’! Miquel Gil i jo ja vam actuar amb l’orquestra àrab de Barcelona, i el Lebrijano va fer un disc d’empelt que jo li dic, i que ara li diuen fusió, que em va causar sensació. Per ahí també podria anar el següent treball.
Ara que ho han prohibit, continuaràs cantant al teu ‘País Valencià’ en ‘La malaguenya de Barxeta?
Ho han prohibit? Que ho prohibisquen. No estem en un país lliure? No hi ha llibertat d’expressió? Cadascú pot dir el que vulga. Jo ho dic així perquè ho sent i, de totes maneres, hi ha moltes versions de la cançó. Si la Tia Milieta, que és la que me la va ensenyar, alçara el cap, diria, ‘ai mare!’ Jo ho faig sense cap mala intenció, ho cante així perquè ho sent així.
Com podem ajudar a que no es perda la tradició oral dels nostres majors?
No ho sé, la veritat. Ahí m’has tocat la fibra, perquè això s’està perdent i no hi ha solució. Des de fa una o dues generacions que la gent ja no canta. Abans es cantava fent qualsevol tipus de coses, al camp, a casa, netejant, pintant les parets… Jo això ho he conegut. Però ara, si et poses a cantar mentre treballes a la fàbrica, pot ser que acabes al carrer… És trist, però és així.
Autor: Guillem Sanchis des dels nostres amics de Nonada.es
Publicat per Àgora CT. Col·lectiu Cultural sense ànim de lucre per a promoure idees progressistes Pots deixar un comentari: Manifestant la teua opinió, sense censura, però cuida la forma en què tractes a les persones. Procura evitar el nom anònim perque no facilita el debat, ni la comunicació. Escriure el comentari vol dir aceptar les normes. Gràcies

Cap comentari :

Mastodon NotaLegal